La regeneración urbana en el encrucijada

Abstract

El agotamiento de la expansión urbana ha obligado al sector de la construcción a plantearse alternativas a las del puro crecimiento, base y motor del reciente boom inmobiliario, pero también impulsor de una larga etapa de desarrollo de más de dos siglos que toca a su fin. Con esta intención se ha aprobado en 2013 la Ley de Rehabilitación, Regeneración y Renovación Urbanas, englobando bajo esa denominación la regulación de las operaciones de transformación de la ciudad existente. En este artículo se analizan las estrategias, los objetivos, los métodos e instrumentos propuestos para llevar a cabo las políticas de intervención y transformación del consolidado urbano, evidenciando las limitaciones de unos planteamientos que ignoran la realidad de un parque edificado obsoleto, necesitado de intervención, pero detentado por propietarios en gran medida escasamente solventes, unas operaciones que requerirán una potente intervención pública, una política de la vivienda alejada de los patrones de puro fomento de la actividad inmobiliaria habituales a lo largo del siglo XX. La alternativa es la privatización de la acción regeneradora, con una secuela de conflictos sociales ante la previsible incapacidad de una porción significativa de los actuales propietarios  para afrontar los gastos derivados que con esta norma devienen deberes ineludibles.L’esgotament de l’expansió urbana ha obligat al sector de la construcció a plantejar-se alternatives a les del pur creixement, base i motor del recent boom immobiliari, però també impulasor d’una llarga etapa de desenvolupament de més de dos segles que arriba a la seva fí. Amb aquesta intenció s’ha aprovat el 2013 la Llei de Rehabilitació, Regeneració i Renovació Urbanes, englobant sota aquesta denominació la regulació de les operacions de transformació de la ciutat existent. En aquest article s’analitzen les estratègies, els objectius, els mètodes i instruments per portar a terme les polítiques d’intervenció i transformació del consolidat urbà, evidenciant les limitacions d’uns plantejaments que ignoren la realitat d’un parc edificat obsolet, necessitat d’intervenció, però detentat per propietaris en gran mesura escassament solvents, unes operacions que requeriran una potent intervenció pública, una política d’habitatge allunyada dels patrons purs de foment de l’activitat immobiliària habituals al llarg del segle XX. L’alternativa és la privatització de l’acció regeneradora, com una sequela de conflictes socials front la previsible incapacitat d’una porció significativa dels actuals propietaris per afrontar els gastos derivats que amb aquesta norma devenen deures ineludibles.The depletion of urban expansion has forced the building sector to consider alternatives to the mere growth, that was the motor of recent housing boom and also promoter of a long period of development of more than two centuries that is coming to the end. With this intention was approved in 2013 the Act of Urban Rehabilitation, Regeneration and Renewal, encompassing under that name the regulation of the processes of transformation of the existing city. In this article, strategies, objectives, methods and proposed instruments are discussed for carrying out the policies of intervention and transformation of urban consolidated area, highlighting the limitations of some approaches that ignore the reality of an obsolete built park, in need of intervention, but mainly held by insolvent homeowners, operations that require strong public intervention, and housing policy away from patterns of pure promotion of common property business throughout the twentieth century. The alternative is the privatization of the regenerative action, with a sequel of social conflicts at the inability of a significant portion of the current owners to cope with the costs of the unavoidable obligations that become with this law.