Conquesta, repartiment i colonització de Mallorca durant el segle XIII: Un estat de la qüestió

Abstract

MOLT INTERESSANT! “L’interès que pot tenir l’estudi del cas mallorquí excedeix de molt el de la història local, ja que la conquesta i articulació del regne de Mallorca se situa com el primer capítol de l’expansió catalana cap a Al-Andalus i cap a la Mediterrània, després del pròleg que hauria estat la conquesta de Lleida i Tortosa, a mitjan segle XII, i abans de la conquesta de València”. “Tant la societat precedent invadida (andalusina) com la forma en que la societat invasora (catalano-aragonesa-provençal) procedeix a la conquesta i colonització o ‘repoblació’ s’assembla en tots els casos, però el resultat és molt diferent” (p. 606). Els problemes relatius a la colonització: a) les característiques de la societat precedent i la seva influencia i perdurabilitat, b) les questions referents a la forma en que es va produir la colonització, amb dos aspectes tan importants com el la repoblació efectiva i la qüestió de l'existència de relacions feudals o no, i c) Restructuració política del nou regne. L’autor comença per exposar la interpretació històrica d’en Quadrado com a societat no-feudal, seguida per la Història de Mallorca coordinada per Mascaró Pasarius, Santamaría i Alomar. I després passa a les interpretacions feudals mediterrànies, sustentades per Furió, Garcia, Guinot i Torró, i la publicació de 'Les aigües cercades'. Resumeix les tesis marxistes de M. Barceló, Guichard, Poveda i Soto relatives a la societat andalusina i l’estructura agrària andalusina, l’estudi dels sistemes hidràulics. Cap a una nova interpretació de la conquesta i colonització de Mallorca: J. Portella plantejà en reiterades ocasions aquest problema, assenyalant que “el feudalisme ‘efectiu’ aplicat a Mallorca ultrapassa els límits del règim senyorial” (p. 633). “Aquest feudalisme no es tradueix en servitud jurídica, certament, però en realitat aquest lligam ‘jurídic’ no és necessari, atès que el sistema d’establiment emfitèutic assegura la dependència camperola perfectament, sobretot si s’entén correctament i no com a emfiteusi a la romana. Portella considera que el Llibre del Repartiment demostrava l’existència d’un grup considerable de grans propietaris”. I cita de Poveda: “Però després ens hem adonat que la qüestió estava mal plantejada, perquè de fet no es tracta de propietaris sinó de dominis senyorials dels magnats i d’alous francs (lliures de càrregues censals) concedits a les ciutats i els particulars que havien participat en la conquesta. Molts d’aquests alous, per cert, s’acabarien constituïnt igualment en dominis senyorials, anomenats cavalleries. I fou des de les diverses senyories que es va procedir a l’establiment de nous pobladors a l’illa”. L’argumentació de J. Portella és, al meu parer, força sòlida, ja que en definitiva es basa en tres punts difícilment contestables: en primer lloc, la utilització de ‘feudalisme’ en un sentit ampli i no restringit. En segon lloc, l’existència a Mallorca de porcions nobiliàries (les cavalleries) sotmeses a dret feudal encara que sense mals usos, on l’aplicació dels Usatges sembla provada i on les relacions plenament feudals (jurament de fidelitat, vassallatge, etc.) són normals i no excepcionals. Per últim, el paper importantíssim de l’establiment a cens/emfiteusi a l’hora de definir les relacions entre senyors i pagesos, tot i deixant ben clar el paper ‘feudal’ d’aquesta emfiteusi. El funcionament d’aquestes cavalleries, que no són sinó ‘unitats de feu’, dóna lloc a un feudalisme ‘de llibre’” (p. 634). “La tendència a la parcel·lació de les antigues explotacions andalusines i l’aparició d’un grup de senyors mitjancers, que sotsestableixen les terres que segurament reberen en temps molt immediats a la conquesta, i que constitueixen una classe emergent, juntament amb els nobles que acabarien al front de les cavalleries, són dues conclusions ben fonamentades”. “Tots els estudis sobre la repoblació i colonització del territori mallorquí més recents han servit per a dibuixar la complexitat d’aquest fenomen. Malgrat les limitacions que la documentació escrita imposava a aquests treballs, han contribuït a explicar les pautes del repoblament. Tot i així, documentalment també es poden inferir coses importants, com per exemple sobre el subpoblament i l’expansió de la ramaderia” (p. 635). “De tots els treballs citats en surten dos tipus de ‘repoblament’ relativament diferents: l’un, el més conegut per ser el més estudiat, en torn a una vall irrigada on s’instal·la una vila, un primer cercle de terres de regadiu i, posteriorment, alqueries de muntanya. Aquests exemples corresponen a zones de muntanya situades al Raiguer i/o la serra de Tramuntana. Però també hi ha un segon tipus de poblament a zones diferents al mitjorn i llevant de l’illa. Aquestes contrades es caracteritzen geogràficament per una menor disponibilitat d’aigua, unes terres més planes i una major distància de Ciutat. Les especials condicions geogràfiques no ‘determinen’ les formes de poblament, que és sempre un factor humà, però ajuden a comprendre’l. Ara bé, en definitiva, s’ha de tenir en compte que la ‘repoblació’ de Mallorca no és un fenòmen deixat a la iniciativa lliure d’uns pagesos que, motu propio, tendeixen a ocupar els llocs més favorables per al conreu i l’establiment humà, sinó que, prèviament hi ha hagut un repartiment i les terres han romàs en mans d’uns determinats senyors” (p. 636). “Podem dir que a finals de segle la repoblació ha estat alhora un èxit i un fracàs. Tenim arguments en favor dels dos criteris: ha estat un èxit perquè tota l'illa està ocupada; els drets reials pugen, creixen les viles, almenys en un nombre notable d’alqueries de l’època musulmana ha prosperat l’establiment de repobladors... Ha estat un fracàs perquè el procés d’immigració sembla lluny d’haver-se tancat; perquè un bon nombre de les antigues explotacions apareixen abandonades; la ramaderia extensiva s’expandeix per districtes sencers de l’illa; perquè a principis del XIV cal un procés de reassentament com el que suposen les Ordinacions de Jaume II” (p. 637). “Però crec que no té sentit plantejar-ho en aquests termes, d’èxit i/o fracàs, sinó més aviat en termes de canvi en la forma profunda d’ocupació del camp. Si hi ha quelcom en comú entre els ‘models’ de muntanya/raiguer i els de llevant/migjorn és que en tots dos casos apareix una tendència a la concentració de la població en centres grans (viles i alqueries grans) i alhora a l’abandonament de determinades explotacions antigues, que, de fet, no s’arriben a repoblar mai. Aquest fenòmen constitueix la mateixa essència del canvi de Mayurqa a Mallorca. En definitiva, l’ocupació es faria seguint unes pautes molt concretes: En primer lloc, la feblesa i desarticulació de la població musulmana permet que a Mallorca ‘vigilar’ els nadius no constitueixi una prioritat de l’ocupació. En segon lloc, el fet de trobar un espai urbà i rural construït prèviament determinaria la selecció de les àrees de residència i de les zones d’explotació agrària; així, l’ocupació es dirigiria des de la perifèria de l’illa cap a l’interior i des dels centres més grans i poblats (consolidats) a centres més petits, molts dels quals ni tan sols s’arribarien a poblar. Per últim, el repartiment feudal deixaria en mans dels senyors la lògica de l’ocupació, que seria la de la producció de renda feudal, i no la de l’explotació directa de la terra. Això és l’únic que pot explicar, per exemple, el gran grau de sotsestabliments produït en poc temps en un terreny que sembla lluny d’estar plenament ocupat” (p. 637). L’autor lamenta l’absència d’estudis sobre la Ciutat i la manufactura. Cal estudiar “per què els senyors mallorquins van poder estendre un model basat en l’explotació directa i a Catalunya i país Valencià això no va passar” (p. 639).