Esfilagarsats i entortolligats : Una ullada als cossos des del posthumanisme

Abstract

En aquest article es presenten algunes idees pròpies del pensament posthumanista en relació als cossos. Tot intentant entendre la realitat mitjançant la superació d’esquemes conceptuals del dualisme cartesià, l’antropocentrisme i el biocentrisme, la noció posthumanista del cos es basteix sobre pressupòsits molt diferents als de l’humanisme. No concep el cos com a mer suport de la ment sinó que parteix de la idea d’embodiment, però entenent aquest concepte de forma més àmplia de com fou originàriament formulada per Thomas Csordas. El cos se’l conceptualitza com un assemblatge de diferents elements que només resulta comprensible a partir de les intra-accions (Karen Barad) amb tot allò que l’envolta, a diferència de la visió clàssica de considerar-lo com un tot orgànic unificat i separat del seu entorn. Els nostres cossos van molt més enllà de la pell que els recobreix (Donna Haraway). D’aquesta manera, els límits del cos, tan clarament establerts per estructures epistemològiques pregonament antropocèntriques i molt marcades per les dualitats individu/societat i ment/cos, es desdibuixen en el marc conceptual del posthumanisme. Dins de l’ontologia de caire no dualista característica del posthumanisme és a les relacions abans que a les entitats a allò que se li atorga una major importància. El cos és entès —més que en termes del que és— segons les seves capacitats d’acció i interacció (Gilles Deleuze).