L'obligació de relacionar-se electrònicament amb l'Administració i les seves escasses garanties

Abstract

La nova Llei 39/2015 concep per defecte l'Administració com e-Administració i fa un pas més cap a l'obligació de relacionar-se amb l'Administració per mitjans electrònics. Amb la nova llei, l'Administració ha de ser electrònica per defecte i el consentiment de la ciutadania ja no és necessari per a la relació electrònica, encara que els ciutadans tenen dret a triar i canviar entre canal presencial i l'electrònic, però es pot presumir aquesta elecció. Hem passat del dret a l'obligació, gairebé per defecte, de comunicar-se electrònicament amb l'Administració. S'analitza la possibilitat d'imposar la relació electrònica mitjançant una norma reglamentària amb uns requisits i uns pressupostos materials determinats. No obstant això, com que ni la llei ni els tribunals són exigents ni garantistes, l'autor aposta per oferir garanties davant les discriminacions o indefensions que es puguin donar. Així mateix, s'analitza que alguns col·lectius estan obligats per la llei a relacionar-se electrònicament “en tots els casos” i, precisament, tots els obligats a la relació electrònica no tenen dret a ser assistits. Finalment, s'observen les conseqüències de l'incompliment del deure a relacionar-se electrònicament, que ha estat regulat per la Llei 30/2015 de manera molt millorable i poc garantista.The new Law 39/2015 conceives the Administration by default as e-Administration and gives a twist to the obligation to interact electronically. With the new law, the administration has to be electronic by default and the consent of citizens is no longer required for the electronic relationship, although they have the right to choose and change the face-to-face or electronic channel, but this choice can be presumed. We have moved from the right to the obligation to communicate electronically with the administration, almost by default. We analyse the possibility of imposing the electronic relationship through regulatory standards under certain requirements and material budgets. However, neither the law nor the courts are demanding nor guaranteeing, against which the author relies on guarantees against possible discrimination or helplessness. Likewise, we analyse the fact that some collectives are obliged "in any case" by law to interact electronically and precisely all those obliged to the electronic relationship do not have the right to be assisted. Finally, we consider the consequences of the failure to comply with the duty to interact electronically, which has been regulated by Law 30/2015 in a very improvable way and with little guarantee.La nueva Ley 39/2015 concibe a la Administración por defecto como e-Administración y da una vuelta de tuerca a la obligación de relacionarse por medios electrónicos. Con la nueva ley, la Administración ha de ser electrónica por defecto y no es necesario el consentimiento de la ciudadanía para la relación electrónica. Aunque se tiene derecho a elegir y cambiar el canal presencial o electrónico, se puede presumir dicha elección. Hemos pasado del derecho a la obligación de comunicarse electrónicamente con la administración, casi por defecto. Se analiza la posibilidad de imponer la relación electronicaelectrónica a través de norma reglamentaria bajo determinados requisitos y presupuestos materiales. No obstante, ni la ley ni los tribunales son exigentes ni garantistas, frente a lo que el autor apuesta por garantías ante posibles discriminaciones o indefensiones que puedan darse. Asimismo se analiza el hecho de que algunos colectivos estén obligados «en todo caso» por la ley a relacionarse electrónicamente, y precisamente todos los obligados a la relación electrónica no tienen derecho a ser asistidos. Finalmente se observan las consecuencias del incumplimiento del deber de relacionarse electrónicamente, que ha sido regulado por la Ley 30/2015 de modo muy mejorable y poco garantista.